El terme municipal de Pego està ple de recialles arqueològiques que són testimoni de què l'home des de l'antiguetat ha viscut en aquesta vall beneficiat per la muntanya, la proximitat del Mediterrani i l'abundància d'aigua. En Ambra es troben restes de ceràmica neolítica decorada i cardial d'entre els anys 4000-2000 a.C.

Els romans deixaren la seua empremta al Tossalet d'Almela o Pujol, als paratges de Bullentó, Castelló, Rupais i al Tossalet de les Mondes. A l'any 726 es produeix l'ocupació musulmana de la vall de Pego.

Sufocades les revoltes musulmanes comença la repoblació mitjançant la concessió de la carta de poblament, la primera en 1279 i la segona en 1286, concedida en millors condicions, en la que Alfons III assenyala l'Alqueria d'Uxola com a solar de la futura vila. Així, comencen a arribar colons des de Barcelona que es van establir en la nova vila amurallada.

L'Atzúbia i Forna són dos poblacions integrades en un sol municipi des de l'any 1911. Ambdues poblacions conserven una important herència de l'Edat de Bronze i de les civilitzacions iberoromanes que les poblaren.

Són molts els legats que va deixar la població morisca. Forna encara manté l'encant d'una alqueria morisca.

Els arxius històrics del municipi foren destruïts durant la Guerra Civil.

Els primers indicis d'assentaments en La Vall d'Ebo daten del paleolític superior (1800 a 1500 a.C.). Mostra d'aquestes dades són els jaciments arqueològics de la Cova del Reinòs. En 1234 En Jaume I conquesta les terres en aquell moment en mans d'Al-Azraq. En 1609 amb l'expulsió dels moriscos la vall queda despoblada. Els nous pobladors arriben majoritàriament de les Illes Balears. Mostra d'aquest fet són els diferents cognoms que actualment conserven els seus descendents: Mengual, Frau, Llodrà...

En 1744 La Vall d'Ebo estava formada per tres pobles: Villars, Serra, Benisual, els quals prenen el nom de La Vall d'Ebo cap al 1814. Les ruïnes d'aquests poblats encara es poden vore. Durant la guerra civil espanyola es destrueixen en el nostre país gran quantitat d'obres d'art de caràcter religiós. L'església d'estil barroc de La Vall d'Ebo albergava gran quantitat de llenços i obres que foren destruïts durant els saquejos en les esglésies i convents. Tan sols es conserva la talla de la Verge dels Desamparats del segle XVII de l'escola de Vergara.

La Vall d'Alcalà conserva vestigis arqueològics de la presència humana des de la prehistòria, com mostren els abrics del Condoig i de la Roca. De singular importància és el poblat ibèric del Xarpolar.

L'època musulmana és el moment de major esplendor. Al segle XII Alcalà era el centre d'un valiat, feudatari del Regne Taifa de València. La Vall, densament poblada, comptava amb vuit alqueries àrabs: Benibullfasem (Jovada), Adzúvia, Roca, Benialí, Benixarco, Criola, Beniaia, Caerola i Benissili, a més dels castells d'Alcalà i Beniaia.

A la mort en 1276 del seu últim visir, el cèlebre Al-Azraq, i després de la reconquesta cristiana sobre la vall, es va crear el Senyoriu de moros anomenat "Baronia del Castell, Honor i Vall d'Alcalà". Durant més de tres segles va estar habitat per moriscos, que van mantenir els seus costums, religió i organització pròpia fins a poc de la seua expulsió, en 1609.

Els repobladors cristians es van instal·lar a la Jovada, Beniaia, Benissili, la Roca i la Caerola. Aquests dos últims van ser abandonats a la fi del segle XVIII i Benissili va passar a formar part de la Vall de Gallinera a meitat del segle XIX.

Al segle XX el municipi va patir una forta emigració, passant de més de 600 habitants als escassos 200 actuals.

La seua història es remunta als temps del paleolític mitjà (100.000 – 50.000 a.C.) on es registren els primers assentaments humans tal i com es demostra amb els diversos materials trobats en La Cova d´en Pardo. De l’època prehistòrica cal destacar les diferents mostres d’art rupestre declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Els Íbers també deixaren la seua empremta a la Vall, les seues restes es poden visitar al Poblat del Xarpolar.

Cal destacar de la cultura islàmica els dos castells que coronen les dues entrades a la Vall i que serviren per a vigilar-la i protegir-la tant per l’interior amb el castell de Benissili o Alcalà, com per la costa amb el castell de Benirrama o Gallinera. L’origen d’aquests es remunta al segle XI i en el XIII foren els llocs de residència d’Al-Azraq, el cèlebre príncep musulmà que fou l’estandart de la resistència contra els cristians del rei Jaume I.