Educació en blanc i negre

23 setembre 2025

GLENN WICKMAN

Els records escolars són sense dubte dels que més ens marquen durant tota la nostra vida. Els moments viscuts amb companys i professors, a classe i al pati, ens acompanyen sempre amb la seua barreja de sensacions, nostàlgia i sovint enyorança d’un temps en què tot era una gran aventura i el futur es reduïa al dia de demà.

Potser això explica, almenys en part, l’enorme acollida que ha tingut l’exposició ‘Un viatge per l’escola de l’Atzúbia (1857 – 2007)’, una veritable obra d’amor i de col·laboració popular que es pot visitar al Centre Cultural Ausiàs March de l’Atzúbia des de finals d’agost.

De fet, la mostra ha tingut tant d’èxit que els organitzadors l’han allargat 15 dies més, fins al 5 d’octubre, més enllà de la data de tancament prèvia del 21 de setembre.

Salvador Alemany Garcia és historiador local i exprofessor, i part d’un grup de cinc persones que ha organitzat la mostra. Ell i la seua dona Silveria ens porten d’excursió en el temps a través de l’evolució de les escoles del poble, des de les classes itinerants i la construcció del primer centre escolar el 1959 fins a la seua trista desaparició el 2007 per manca d’alumnes.

“Tot va nàixer quan una xica (Natalia Pons) que té arrels al poble va organitzar una exposició etnològica amb vestits i altres objectes locals, i vam començar a parlar de què tots teníem coses interessants a casa,” explica Salvador, qui admet que per a ell tot ha sigut “per amor a l’art” i a qui se li nota l’emoció i la implicació personal en el projecte.

“La idea inicial era simplement fer un recull de llibres, llibretes i alguna foto, però a mesura que anàvem veient tot el material que teníem vam pensar que la cosa podria anar a més, començàrem a demanar material a la gent del poble i a poc a poc vam crear un fons documental. Com anaven eixint moltes curiositats, vam decidir fer un guió que explicara tot el recorregut de l’escola i tots els problemes que ha tingut”.

A l’arribar a la sala del Centre Cultural on es fa l’exposició, el primer que sorprén és trobar-se dins d’una classe que de ben segur remourà els records de molts visitants: velles – i francament incòmodes – cadires de fusta col·locades darrere de pupitres també de fusta fosca amb caixó i una motxilla de cuir marró damunt, encarats cap a un escriptori gran amb un descolorit globus terraqüi i un mapa gegant d’Espanya amb els noms dels rius i les muntanyes.

A la part del darrere de la sala trobem una col·lecció de llibres, llibretes i uniformes escolars antics que faran la delícia de qualsevol col·leccionista o historiador, i per tot un costat de la sala una sèrie de panells amb fotografies i documents escanejats en ordre cronològic i textos que relaten el viatge de l’escola local i els seus alumnes i professors a través de la història.

El treball de camp previ ha sigut descomunal: recopilar tot el material, classificar-ho, identificar alumnes i professors per a fer una relació exhaustiva de noms, i elaboració de codis QR amb informació ampliada.

“La gent ve a buscar-se a les llistes de cada classe, o volen trobar el seu avi, la seua mare...,” ens explica Salvador, qui revela també que fins i tot va preguntar casa per casa pels noms de la gent que ix a les fotografies.

Tant ell com Silveria són una font inesgotable de dades històriques, anècdotes i explicacions. Les històries personals de professors i professores que van deixar petjada, com ara Pedro Vallés Espinós, Emilio Porta Vidal - que guanyà la Gran Cruz de Alfonso X El Sabio - o Filomena Tomás, que va desobeir les seues ordres i va escapar del poble davant l’amenaça de la grip de 1918 a 1920, s’alternen amb explicacions de com xiquets i xiquetes estudiaven separats fins a l’arribada de l’EGB l’any 1971, quan es va dividir les classes per edats en compte de per sexe; de com les classes es feien únicament en castellà, ja que el valencià estava prohibit a les aules fins al fi de la dictadura franquista; o de com l’escola canviava de nom segons el signe polític del temps.

Però sense dubte, Salvador s’emociona més quan ens explica emotives històries personals, com un retrobament entre un alumne i un professor que es va produir gràcies a l’exposició, l’aparició del subjecte d’una foto que mostra la presentació de l’escola davant d’un ministre franquista i que encara podia recitar el text que es va aprendre de memòria per a l’ocasió, o de com Salvador va trobar i comprar per internet una postal que un xiquet va enviar al seu professor i que ara forma part de l’exposició.

“El primer dia de la mostra va ser espectacular; tota la sala estava plena de gent. I inclús quan ja fa 15 dies, encara venen grups de més de 20 persones”, explica orgullós el nostre guia, qui revela que “hi ha gent que ve més d’una volta, hi ha tanta informació que necessiten més visites per a veure-ho tot”.

Per això han decidit allargar la mostra dos setmanes més, i dona l’oportunitat a tothom de descobrir - o rememorar - aquesta història de perseverança, passió i voluntat de servei públic.

“Estem molt satisfets i ja estem pensant què farem després amb tot el material. Ens han suggerit publicar-ho, que estaria molt bé, perquè això són records familiars que molta gent vol tindre a casa”.

La mostra es pot visitar al Centre Cultural Ausiàs March fins al 5 d’octubre en horari de divendres de 18.00 a 20.00 h i dissabtes i diumenges d’11.00 a 13.00 h. També és possible demanar una cita per a visitar-la els dijous de matí; cal posar-se en contacte amb l’ajuntament de l’Atzúbia, o en cas excepcional algun altre dia segons disponibilitat.