DESCRIPCIÓ

Aquest monument, que portava l’aigua a la població des de la bassa, data de finals del segle XVI i principis del XVII. Està construït amb mamposteria de pedres irregulars, i es troba hui en dia envoltat de natura, tot i que conserva un arc de mig punt fet amb rajola que salva el barranc de l’Arc el qual, juntament amb el conjunt de barrancs del costat, busquen el naixement del riu Girona.

Actualment, la part de dalt, per on passava l’aigua, es troba coberta de terra, de manera que es pot utilitzar com a senda.

Els aqüeductes són estructures fascinants que han jugat un paper crucial en la història del subministrament d'aigua, especialment en xicotetes poblacions.

Els aqüeductes tenen les seues arrels en l'antiguitat, amb exemples notables en civilitzacions com la romana, que van construir impressionants sistemes per a transportar aigua des de fonts llunyanes fins a les ciutats. No obstant això, en xicotetes poblacions, els aqüeductes sovint es van desenrotllar de manera més local i adaptada a les necessitats específiques de la comunitat. Estos sistemes eren vitals per a l'agricultura, el consum humà i la higiene, especialment en àrees on l'accés a l'aigua era limitat.

En les xicotetes poblacions, els aqüeductes s'utilitzaven principalment per a portar aigua potable als habitants i per a regar cultius. També podien servir per a proveir fonts públiques, llavadors i, en alguns casos, fins i tot per al funcionament de molins. La disponibilitat d'aigua fresca i neta era essencial per a la salut i el benestar de la comunitat, i els aqüeductes eren una solució enginyosa per a garantir este recurs.

L'arquitectura dels aqüeductes varia segons la regió i els materials disponibles. En moltes xicotetes poblacions, els aqüeductes eren construïts amb pedra, rajola o fins i tot fusta. Sovint, es dissenyaven amb arcs i canals que permetien que l'aigua fluïra de manera eficient. Alguns aqüeductes eren simples, mentres que uns altres, com el famós Aqüeducte de Segòvia a Espanya, són veritables obres mestres de l'enginyeria. La construcció d'estos sistemes requeria un profund coneixement del terreny i de la hidràulica, la qual cosa demostra l'habilitat de les comunitats per a adaptar-se al seu entorn.