DESCRIPCIÓ

En el carrer Major es trobava l'Asil Hospital dels Pobres que acollia també malalts i pelegrins. Estava administrat per la confraria de la Verge Maria (des de 1537), amb una sala per a homes i una altra per a dones no casades, a més de dues habitacions destinades als religiosos que venien a predicar. També comptava amb una cuina i una capella, que tenia dos altars on es venerava el Sant Sepulcre.

La Confraria de la Sang (Confraria de la Preciosíssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist) ja existia el 1565. El 1651 s' uneix a aquesta la Confraria del Santíssim Sagrament de Minerva.

La tradició popular compta, que després de l'aparició mil·lenària de la imatge de l'Ecce-Homo el 1590, aquesta va estar allà fins que es va construir al mateix lloc el temple actual.

A causa del terratrèmol de 1644, el Santíssim Sagrament de l'Església es va traslladar a la Capella de la Sang.

En 1757 la Confraria va decidir derruir l'edifici i erigir una capella dedicada a l'Ecce-Homo, traslladant l'hospital al carrer que avui dia s'anomena així el 1759.

Durant les obres, les imatges de l'Ecce-Homo, la Verge Maria "Gitadeta" i el Crist es van traslladar a l'església, però només l'Ecce-Homo va tornar el 1777.

La construcció de la capella va durar 18 anys, de 1759 a 1785. Es va beneir en 1776. De estil barroc, va ser realitzada per l'arquitecte valencià Fray Francisco Cabezas. 

Es de planta octogonal de 12,5 m de diàmetre. La cúpula de teules blaves i quatre finestrals s'eleva a 14,5 m d'alçada. El campanar triangular data de 1850. Al entrar-hi el color daurat ens envaeix des de qualsevol punt de vista, i els acolorits medallons de la cúpula ensalcen el recorregut cristià de l'art del segle XVIII.
Alberga la imatge de l'Ecce-Homo, patró de la població. Es tracta d'una talla de fusta datada del segle XVI-XVII, de gran valor i bellesa.

Es diu que a les esquenes de la capella de l'Ecce-Homo (on hi ha el carrer de Sant Llorenç), en aquell temps existia una casa particular que va ser adquirida per la Confraria el 1904, segons escriptura notarial.

A l'esclatar la Guerra Civil la casa estava en ruïnes i hi havia un pou dels típics del poble, i com mancava de brocal, es va cobrir amb unes fustes i unes canyes. A la primavera del 1937, uns xiquets refugiats a Pego i que habitaven a la casa veïna estaven jugant al solar. Un d'ells va trencar el canyís que cobria el pou i es va precipitar al fons d'aquest. Assustats, els altres xiquets, van fugir demanant ajuda, acudint diverses dones i un home (Bernardino Ortolà Gonzàlez), que venia de pesar amb la barra i la romana. En arribar al lloc, es van trobar el xiquet fora del pou, completament mullat, emocionat i molt pàl·lid, afirmant que un senyor de pell fosca, cobert amb una capa vermella, li havia estès una canya i, sense saber com, es va veure fora. El senyor havia desaparegut. Durant anys es va assegurar que aquell xiquet, ja adult, venia a Pego tots els anys per Setmana Santa per acompanyar l'Ecce-Homo en processó.

Folleto